En Bernadet tenia una àguila molt gran
que es seus dos germanots ponyien fins a fer-li sang,
en Bernadet sofria veient s’animaló
que fermat to lo dia gemegava de tristor.

-Això no va pus! -digué, desfermant s’àguila amiga.
I aquesta tota agraïda se va arrabassar una ploma.
-D’aquesta ploma, en faràs un siulet,
i si mai te veus apurat
sona’l tot d’una i t’ajudaré jo, com tu m’has ajudat.

Flor romanial cures totes ses ferides
siguin grosses o petites.
Flor romanial, en Bernadet la trobarà
i son pare curarà.

I això succeí després; son pare d’en Bernadet
tornà ferit de sa guerra i cap remei el curava,
i es seus tres fills va enviar a cercar sa flor llunyana,
i en Bernadet va cridar s’àguila
i es siulo va fer siular.

S’àguila va comparèixer i en Bernadet la va colcar,
i ja són partits tots dos volant cap a sa rocota,
i dedins d’una encletxa hi trobaran sa flor
i valent s’hi va enforinyar,
i sa flor més formosa que se fos vista mai
en Bernadet va alliberar.

Flor romanial, cures totes ses ferides
siguin grosses o petites.
Flor romanial, en Bernadet la trobarà
i son pare curarà.

Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
-Som en Joanet de sa gerra, que vénc a demanar més!
Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
De tant que ell va demanar, se va quedar fora res.

Ai Joanet
En Joanet de sa gerra va ser un bon albercoc,
perquè en nom de sa seva dona domés demanava favors.
Sa madona toixarruda, ella volia de tot,
i de tant que ell va demanar, se varen quedar amb ben poc.

Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
-Som en Joanet de sa gerra, que vénc a demanar més!
Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
De tant que ell va demanar, se va quedar fora res.

Vivien dins d’una gerra, ell, sa dona i es seus set infants;
eren família pobra, passaven molta fam.
D’una bajoca de fava, en perderen un bessó,
i aquí comença sa història, comença aquesta cançó.

Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
-Som en Joanet de sa gerra, que vénc a demanar més!

Idò i què me’n direu!
D’aquell bessonet de fava, que baix sa terra se quedà,
en va créixer una bona favera que fins al cel va arribar.
Sa madona toixarruda va fer enfilar en Joanet fins
a ses portes del cel

perquè parlàs amb sant Pere, i ell no se va tallar ni un pèl.
Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
-Som en Joanet de sa gerra, que vénc a demanar més!

Demanà una barraqueta, que el Bon Jesús li concedí,
i després una caseta, i desprès una de més gran.
També va voler ser metge, metgessa ella i es al·lots metjons;
també va voler ser batle, batlessa ella i ells batlons.

Molt prest ja els va parèixer poquet, així que aquella madona,
asseguda damunt sa trona, tornà a fer enfilar en Joanet
perquè demanàs més coses a sant Pere, i al Bon Jesús
tornà a gremolejar. Sa madona havia dit sus!

Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
-Som en Joanet de sa gerra, que vénc a demanar més!

Ell va demanar ser rei,
sa madona que fos reina i es seus al·lots reietons.
El Bon Jesús ho consentí,
i ja els teniu a tots entre festes i saraus, entre salves i cançons,
però eren tan golafres que tampoc això bastà,
així que aquella favera en Joanet tornà a pujar.

Toc-toc-toc!
-Qui és?

Però aquesta vegada ell volgué ser el Bon Jesús
i que ella fos la Puríssima, i es al·lots Bon Jesusons.
El Bon Jesús digué no, no ho va poder consentir,
i els va enviar a dins sa gerra, que és d’allà on varen venir.

Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
-Som en Joanet de sa gerra, que vénc a demanar més!
Toc-toc-toc-toc-toc!
-Qui és?
De tant que ell va demanar,
se va quedar fora res.

Això te passa per demanar massa,
ai Joanet......
arribares a anar amb carro i ara tornes anar a peu.

Però es seu germà major sa floreta li va robar,
i an en Bernadet va matar perquè ell volia regnar,
però gràcies a sa flor romanial
en Bernadet ressuscità,
i així tot acabà com pertoca acabar
i en Bernadet va regnar.

Som un minyó com un ciuró
i me vaig salvar perquè me vaig amagar
dins es forat d’un cossi, perquè com un dimoni
mumare a tots mos volgué tupar.

Idò surt!, idò, i ja que ets tan viu
ara mateix duràs dinar a ton pare
li diu sa seva mare, ara ja més calmada.
I aquell ninó parteix redó.

Cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, som molts de ciurons,
cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, que hem tornat minyons.

Cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, som molts de ciurons,
cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, que hem tornat minyons.

Què tal mon pare!, vos duc menjar,
si vos pareix podeu aturar.
Son pare deixa es bou pasturant molt a prop
i d’una llepada es minyó se fot.

Cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, som molts de ciurons,
cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, que hem tornat minyons.

Cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, som molts de ciurons,
cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, que hem tornat minyons.

Mon pare, mon pare, som dins sa panxa des bou,
que m’ha engolit,
però encara som viu, perquè som molt petit i etxerevit!»
«Mon pare, mon pare, parau sa senalla
i en caure ses buines
jo sortiré amb elles, més content que un
Pasco i com un titit!»

Si som petit, som ardit! Així poca cosa em basta
ses talladures d’un sastre basten per fer-me un vestit

Cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, som molts de ciurons,
cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, que hem tornat minyons.
Cu-cu, ca-ca, cu-cu, ca-ca!, som molts de ciurons.

Això era una titina manacorina
que un dia esplugava damunt un revell,
quan una geneta que anava de caça
li clavà ses ungles per devers ses costelles.
Ai, pobra titina, quasi hi fa sa pell!

Sa geneta tenia ja sa boca oberta
i aquella titina no podia més:
-te dic que m’amollis, per l’amor de Déu!
Pensa que te pensa, en va pensar una:
però amolla-la, per l’amor de Déu!

I sa titina va dir:
-Si t’agrada es peix i tu no me menges,
d’allà on n’hi ha molt demà te’n duré,
de dins sa coma des Pou, per devers Santa Cirga.
Va ser dit i fet, i aquella geneta amollà sa titina,
encara que redebuida domés amb s’esperança de menjar peix.

Tititina, manacorina, que viva que ets!
Tititina, manacorina, enganes sa geneta llépola de peix.

I així va ser, a sa coma des Pou s’hi aturà en Quemunyes
amb so seu carro carregat de peix,
per abeurar-se ell i abeurar s’ase,
i gloc-gloc tots dos, cap a Manacor hi fa falta gent!

Aquí sa titina se va fer sa coixa
i l’amo en Quemunyes la va encalçar;
mentres, sa geneta en feia una vega per damunt es carro:
oblada, cap-roig, escórperes, alatxa, gerret, molls,
llises revengudes... i bé menjà de tot.

Tititina manacorina, que viva que ets!
Tititina manacorina, ai pobre Quemunyes!, aquella geneta
li va desfer es peix.

Ai ai ai, aquella geneta dormí tot lo dia i tota sa nit,
però sa titina va anar a cercar-la de bon dematí,
i la va convidar a pegar-li de carn
prop de Mendia, allà on paraven lloes, just a Son Crespí.
I què va fer sa titina: diu a sa geneta que li anàs darrere
i que no la deixi, no la deixi mai.
Sa titina traïdora, menuda com era,
per entre es bastons de sa lloa va poder passar,
però sa geneta, golafre de tot, que anava cegada,
no els va reparar i sa pedra va caure
ben damunt d’ella,
i quedà ben esclafada i allà va fer nyoc!

Dita: no hi ha remei, qui mal fa mal trobarà!
Ai tititina manacorina, que viva que ets!
Tititina manacorina, aquella geneta per ser tan golafre
hi va fer sa pell!

Un lleó quedà enganxat dins un romegueral
i un homo que anava de passeig l’alliberà,
i es lleó desagraït, quan prest li entrà sa gana,
s’homo que l’havia alliberat es volgué menjar.

Lleó no em mengis, lleó ten pietat,
reclamava s’homo per justícia i caritat;
lleó no em mengis, mira que t’he salvat,
i es lleó, que no entén de raons, ja s’hi ha tirat.

S’homo que no és gens beneit i a punt de ser clavat,
li proposa un tracte an es lleó alliberat:
que si aquest se sent capaç de tornar a desfer-se
ell tot sol des romegueral, es tracte li haurà guanyat.

Lleó no em mengis, lleó ten pietat,
reclamava s’homo per justícia i caritat;
lleó no em mengis, mira que t’he salvat,
i es lleó, que no entén de raons, ja s’hi ha tirat

Ara els acompanya un altre homo per jutjar
i es lleó que quan ho prova no se sap desenganxar,
animal de poc enteniment que va quedar engrunat,
ja que se morí de gana i es potons allà eixamplar.

Lleó no em mengis, lleó ten pietat,
reclamava s’homo per justícia i caritat;
lleó no em mengis, mira que t’he salvat,
i es lleó, que no entén de raons, ja s’hi ha tirat

Lleó no em mengis, lleó ten pietat,
reclamava s’homo per justícia i caritat;
lleó no em mengis, mira que t’he salvat,
i es lleó per bàmbol fins morir quedà engantxat.

Això eren set germans, godans, cabotans,
de la sala pambolians,
que agafaren una llebre gotera, cabotera,
de la sala pamboliera.
Estaven tan afamegats que la dugueren a una dona
perquè ella els hi aguiàs.
I sabeu què va fer aquella madona quan va veure
es germans
tan gorans, cabotans, de la sala pambolians?
No ho sabeu?
Idò per a ella guardà sa llebre i per a ells aguià un moix,
gotós, cabotós, de la sala pamboliós!
Ji-ji ja-ja, de la sala pamboliós!

Es set germans s’assegueren a sa taula
i amb quatre bocinades i sense deixar voreres
se menjaren aquell moix, gotós, cabotós,
de la sala pamboliós.
Però un d’ells mirà bé es ossos i se’n va donar bé compte
que no eren de sa llebre gotera, cabotera,
de la sala pamboliera, sinó que eren d’un bon moix
gotós, cabotós, de la sala pamboliós!
Ji-ji ja-ja, de la sala pamboliós!

Com llucifers envesteixen sa madona, cuinera i llesta,
cuinera i llesta:
-No heu aguiat sa llebre, mos heu aguiat un moix,
gotós, cabotós, de la sala pamboliós!

-Vos dic que no! –diu sa madona.
-Vos deim que sí -es set germans.
-Vos dic que no!
-Vos deim que sí!
-Vos deim que sí!
-Vos dic que no!

-Anem a veure es batle, ell mos ho haurà d’aclarir!

Quan es batle veu es ossos que es set germans li duien,
no en va tenir de dubtes, no hi ha sperite-túo!,
no son ossos de sa llebre gotera, cabotera,
de la sala pamboliera, son uns bons ossos de moix,
gotós, cabotós, de la sala pamboliós!
Ji-ji ja-ja, gotós, cabotós, de la sala pamboliós!

Ell va fer pagar cent sous a sa madona cuinera,
mentidera, gotera, cabotera, de la sala pamboliera,
i aquesta bitlo-bitlo els pagà sense remei.

I es set germans godans, cabotans,
de la sala pambolians, tot botant i fent bons giscos,
se’n varen anar contents, contant, contents!
Ji-ji ja-ja, se’n varen anar contant, contents,
se’n varen anar contant!

Pinxo, pinxo, pinxo
ets un gall de baraia, ets un mac de fer trons
valent i agosarat, inflat de vanitat
així es en Toni Feixes, un jovenot que encara no ha quintat.

Fa un temps era costum que per anar a festejar
molts de joves feien coa, volta, volta i enrevolta a una
al·lota polideta
mentre, pinyons, nous i bellotes, magranes i codonys
no s’aturaven de menjar.
Era sa nit de Tots Sants
i aquell dia en Toni Feixes esperava es seu torn;
sa nit donava conversa, tot eren coses de por
no més es parlava de bruixes i de succeïts de morts,
d’encantaments i dimonis
tot aquell estol de joves estava com mort de por.
Sols en Toni Feixes reia i deia:
“Jo ni hi crec en aqueixes rondalles, tot això son vuits i nous, contes de velles.
Ala, ala al·lots feis via, vull festejar na Maria
ala, ala que ja es hora que me toqui es meu lloc!”

Pinxo, pinxo...

Ell, se va seure devora i na Maria el posa a prova
cavil·losa que estava ella, una cosa li va dir:
“A voure si tu ets bo per anar a es cementiri
i clavar allà una estaca, enterra i ben endins”

A mitjanit si ho vols voure!
I en Toni ja es partit amb una branca gruixada
que quan la tengué esporgada bona punta li va fer.
Son pare de na Maria amb un parell més de joves
darrera ell varen partir.

(Narrat)
A dins de aquell fossar no es sentia renou,
a fora si es sentien ses barres que tremolaven de un de aquells al·lots...

Es escarrainos d’un gall, una remor de voletades
es bels d’una cabra es confongueren amb uns crits
Amollau-me deia en Toni, que no em vull quedar aquí.
Amollau-me deia en Toni, que me’n vull anar d’aquí.

(Narrat)
S’obri es portal i fugi com es pet d’en Judes
Toni m’has dit? Ell corria que ses cames
li tocaven ses anques,
no es girava par cap Déu!

El sendemà el trobaren estès vora d’un torrent
tenia es cabells blancs, casi ni parlar sabia,
hi ha que veure na Maria com el va escalivar
sa seva cabra i es seu gall varen fer tota la resta
el que es cert es que Toni Feixes no va ser homo per res més
i conte acabat; si no es mentida, es veritat
Pinxo, pinxo...

Mestre, mestre Gelabert, qui tot ho vol tot ho perd.
Mestre, mestre Gelabert, qui tot ho vol tot ho perd.

Mestre Gelabert tenia un mosso
més viu que una espira de foc.
Era molt bon al·lot, de tot donava es net, tot ben espigolat,
aquell mosset era de molt bon grat.
Tothom n’estava ben content,
des encàrrecs que feia en nom des seu mestre,
i unes peces per beure molta gent li donava,
però ell en lloc de beure ben estotjadetes les guardava.

De tanta peça, en va fer una pesseta
i per una de plata la va baratar,
-On l’hauria d’amagar perquè no la me prenguin?
Potser dins un forat, potser dins un forat, a dins d’aquest forat!

(Narrat)
I així va ser, va trobar un forat de paret dins de s’hort
de cas mestre i allà la va amagar.

Mestre, mestre Gelabert, qui tot ho vol tot ho perd.
Mestre, mestre Gelabert, qui tot ho vol tot ho perd.

Deng-deng, bada que te bada dins des forat,
es mosset des sabater vetlava sa pesseta,
però es mestre Gelabert, que el va veure, li va prendre.
-On serà sa pesseta, la m’haurà presa es meu mestre?
-aquell mosso va pensar.

-Jo el catxaré! -va dir, i va tornar a sa banqueta
allà on estava cosint unes bones sabatetes,
i va cantar amb bon to
perquè es mestre el sentís:
-Jo tenc una pesseta dins un forat
i una altra per posar-hi, sí, sí, sí!

Jo tenc una pesseta dins un forat
i una altra per posar-hi, sí, sí, sí!

Sa mestressa de la casa va sentir sa cançoneta i
cridà es mestre Gelabert, ja que ella sabia es pas:
-No sents què canta es mosso? Ala, torna sa pesseta
i quan ell hi posi s’altra totes dues li prendrem.
Mestre Gelabert tornà sa pesseta dins es forat
i es mosso va i l’agafà i cap a sa banqueta va tornar.
Es mestre i sa mestressa va fer romandre ben enganats,
per ser massa golafres aquesta cançoneta els va cantar:

-Mestre, mestre Gelabert, qui tot ho vol tot ho perd!
Mestre, mestre Gelabert, qui tot ho vol tot ho perd!

Sa filla des Sol i de sa Lluna, tiruriruraina-tiruriruró!,
ja s’ha fet doneta i ja ha crescuda, tiruriruraina-tiruriruró!

Rera de sa mare ja n’és partida, tituriruraina-tiruriruró!,
però no pot seguir-la i sa mare se planta,
i li fa una caseta vora una platja, tiruriruraina-tiruriruró!

Ao! Ao! allà tot es verdor,
Ao! Ao! es aucells hi fan nonó;
Ao! Ao! allà tot es verdor,
Ao! Ao! tot és encantador.

Un bon dia un bon rei va i la visita,
tiruriruraina-tiruriruró!,
i quan la veu tan bella, ell va i se n’enamora,
tiruriruraina-tiruriruró!

Ella el tracta com ho faria una reina,
tituriruraina-tiruriruró!,
i el rei astorat en queda emprendat.
-I vós de qui sou filla, estimada mia?
tiruriruraina-tiruriruró!

Aquesta casa és màgica , tot funciona tot sol,
es carbó en es fogó, senyoreta ja hi som,
esmolletes i pala, i ventadoret, treca-trec, treca-trec,
cap en es foquet.

Pelleta i setrillet, que aboca s’oliet,
i xiu-xiu, xiu-xiu, ja està frit es peixet,
platets i tassonets, forqueta i saleret,
torcaboques, guinaveta, olivetes i panet,
Posau-vos a sa taula que el rei no menja dret.

Mumare és blanca, mon pare és ros,
no ho aclariria de qui som filla,
sia qui sia, fos qui fos.

Ao! Ao! allà tot es verdor,
Ao! Ao! es aucells hi fan nonó,
Ao! Ao! allà tot es verdor,
Ao! Ao! i acaben casats tots dos.

Vit, Vit, Vit, aixeca’t des llit,
que ta mareta ho ha dit
i sa verga et tuparà un dit,
Vit, Vit, aixeca’t des llit.

Vit, Vit, Vit, aixeca’t des llit,
que ta mareta ho ha dit
i sa verga et tuparà un dit,
Vit, Vit a escola s’ha dit.

Vit, Vit, Vit, xitxarel·lo Vit,
na Catalineta crida sa verga i no vol venir,
ni es foc, ni s’aigua, ni es bou,
ni sa trava, ni sa rata
i es moix que ja no té gens de son
rere sa rata és partit.

I es moix corre rere sa rata,
sa rata rere sa trava,
sa trava a fermar es bou,
es bou anirà cap a s’aigua,
s’aigua que vol apagar es foc,
es foc vol cremar sa verga
i sa verga cap an en Vit, Vit, Vit,
aixeca´t des llit.

Vit, Vit, Vit, aixeca’t des llit,
que ta mareta ho ha dit
i sa verga et tuparà un dit,
Vit, Vit, aixeca’t des llit.

Vit, Vit, Vit, aixeca’t des llit,
que ta mareta ho ha dit
i sa verga et tuparà un dit,
Vit, Vit a escola s’ha dit.

Na Catalineta i na Catalinota,
una tan dolenta i s’altra bona al·lota.
Na Catalineta i na Catalinota,
una bona filleta i s’altra dolentota.

Na Catalineta un dia partí amb una panxa
de be dins un ribell
cap a vorera de mar per fer-la ben neta,
però una ona molt grossa li ho va prendre tot.
Ai! pobra mesquineta, ella res pogué trobar
i a posta de sol, quan tot tornava fosc,
a pescadors i a segadors ella va anar a demanar.
Toc-toc... demanant, demanant parlà amb una doneta
que pa blanc li donà, un pot de llet i un llit
de plomes per descansar.
Però na Catalineta, bona filleta, en lloc des
pa blanc es negre trià,
cafè d’ordi per beure i un llit fet de posts i bancs.
-Jo som encara jove i açò me basta bé.
Per vós, que sou velleta, es pa blanc,
es pot de llet i es llit de plomes vus anirà bé.

Es gall va cantar... ki-ki-ri-kiii!
i s’ase va bramar... s’aaaaaaa!,
i na Catalineta amb un estel d’or en es front se va despertar,
i aquella doneta es ribellet amb sa panxa de be li va donar.

Na Catalineta i na Catalinota,
una tan dolenta i s’altra bona al·lota.
Na Catalineta i na Catalinota,
una bona filleta i s’altra dolentota.

A na Catalinota la varen enviar també amb un ribell i una panxa de be:
-Vull un estel d’or com sa germanastra! –
pregava plora que te plora i que ploraràs.
Però va arribar a la vora de la mar va agafar ribell,
panxa i tot ho va tirar.

-Pescadorots i segadorots, què hauríeu vist un ribellot amb una panxota?
-demanava i demanava na Catalinota.
Demanà a sa doneta, que també li oferí pa blanc per menjar, llet per beure
i un bon llit de plomes per anar a dormir.

-Donau-me per mi aquesta cosa bona
i quedau-vus per vós es pa negre, es cafè d’ordi
i es llit de posts i bancs per anar a dormir.
Jo encara som jove i vós sou vellota i no vus fa falta,
me fa falta a mi!

Es gall va cantar... ki-ki-ri-kiii!
i s’ase va bramar... s’aaaaaaa!,
i na Catalinota amb una pota d’ase en es front va despertar,
i aquella doneta es ribell amb sa panxa de be li va donar.

Na Catalinota va arribar a ca seva
i no vegeu sa mare quan va veure allò!
La va fer tornar enrere a demanar perdó a aquella doneta,
aquella pota d’ase no tenia consol!

(Narrat)
Però sabeu què? Aquella velleta la va perdonar i ja mai més no va ser una mala filla,
i a tenir un estel d’or en es front... ella arribà.

Na Catalineta i na Catalinota,
una tan dolenta i s’altra bona al·lota.
Na Catalineta i na Catalinota,
una bona filleta i s’altra dolentota.

Toni Garriguel·lo treu es ditel·lo, treu es ditel·lo,
Toni Garriguel·lo, però ai! que estàs de magrel·lo;
Toni Garriguel·lo treu es ditel·lo, treu es ditel·lo,
Toni Garriguel·lo encara no ets menjador.

En Toni Garriguel·lo no treu es ditel·lo, no treu es ditel·lo,
en Toni Garriguel·lo fa temps que no està magrel·lo;
en Toni Garriguel·lo no treu es ditel·lo, no treu es ditel·lo,
en Toni Garriguel·lo fa estona que està ben redó.

Una vegada un ninet molt llest
a unes matances sobrevisqué,
i quan a son pare duia es dinar
un gegant dolent el prengué:
-Ja m’has robat ses taronges! -digué-,
i ara t’hauré de menjar.
Però que estàs de magre ninet,
primer t’hauré d’engreixar.

Toni Garriguel·lo treu es ditel·lo, treu es ditel·lo ...

El fiquen sencer dedins d’una bota
i li donen menjar de nit i dia,
li fan treure un dit per un foradet
per veure si es ninet engreixa,
i en Toni amb sa coa d’un ratolí
engana sa mala geganta,
que se pensa que en Toni no posa popa,
es gegants ompliran sa panxa.

Toni Garriguel·lo treu es ditel·lo, treu es ditel·lo ...

En Toni Garriguel·lo acaba
que an es gegants engana i mata,
i això és sa rondalla, i si vos agrada
menjau-la-vos torrada.

En Toni Garriguel·lo acaba
que an es gegants engana i mata,
i això és sa rondalla, i si no vos agrada
menjau-la-vos torrada.

En Joanet i es set missatges partiren cap a Ciutat
per veure si ell podria sa princesa esposar
el rei la volia casar i havia fet unes dictes
Qui guany sa meva filla a dir una mentida grossa, amb ella se casarà

Corrim, Escoltim, Forcim, Fletxim, Llavorim,
Bevim i Bufim
son es noms des set missatges amb qui en Joanet partí.

En Corrim de travat, corria més que ses llebres,
n’Escoltim escoltava amb una orella el cel i amb
s’altra l’infern
en Forcim alçava molins i en Fletxim xapava moscards
en Llavorim era un rovega parets, i dins den Bevim
hi cabia un torrent d’aigo
i en Bufim va fer moldre... cinquanta molins!

(Narrat)
Per arribar a Ciutat passaren per molts de llocs;
ses basses de Vilafranca, Son Comelles, Montuïri,
Algaida, Xorrigo, baix de Costes, s’Hostal des pla,
es torrent de Bàrbara
la Soledat, Ses Enremades, sa porta de Sant Antoni
i arribaren a cal Rei!

En Joanet caminava a la xisclera i era un poquet geperut
ell era un homo de bé però no agradà a sa princesa
encara que a dir mentides en Joanet li guanyà,
i sabeu què va passar?
aquella filla de rei amb ell no se volgué casar.

Això no era paraula de rei, cercaren ses mil maneres
entre excuses i traïcions per fugir des compromís
però en Joanet i es set missatges feren el que havien de fer
per sortir-ne a cada instant sempre d’allò més be.

Corrim, Escoltim, Forcim, Fletxim, Llavorim,
Bevim i Bufim
son es noms des set missatges amb qui en Joanet partí.

No li quedà mes remei a aquella princeseta
que fer una passa enrera i acceptar en Joanet
ell de cos era un poc geperut però, de ànima no ho era
i acabaren ben casats amb salut i alegria,
i qui vulgui saber més
que llegesqui sa rondalla i allà hi trobarà en...

Corrim, Escoltim, Forcim, Fletxim, Llavorim,
Bevim i Bufim
que son es noms de es set missatges amb
qui en Joanet partí.

En Corrim de travat, corria més que ses llebres,
n’Escoltim escoltava amb una orella el cel
i amb s’altra l’infern
en Forcim alçava molins i en Fletxim xapava moscards
en Llavorim era un rovega parets, i dins d’en Bevim
hi cabia un torrent d’aigo
i en Bufim va fer moldre...
cinquanta molins!

Això era un bàmbol, un tros de carn batiada
un tros de carn habitada encara no se sap per qui.
Gornals li deien de nom a aquell carabassenc
ell sa dona li va prendre es calçons sense remei.

Ni per dur llenya pes fogó servia aquell despropòsit
tot ho feia capgirat, tot ho feia a la biorxa.
Mirau si ho era de boig que no pogué carregar s’ase,
quan caigueren es cap-singles,
de dalt es bast sense somada.

Quin bàmbol, quin bàmbol, quin boci de beduí
a cercar tota sa llenya sa seva dona partí.
Quin bàmbol, quin bàmbol, quin boci de beduí
amb una agulla saquera es va carregar es seu fill.

I tot mentre ell el guardava, sa coroneta li tocà,
hi va veure que a sa closca hi tenia un rotlet blan.
Aquell “tros de corda” cregué que era un bony
que li començava
ah, tros de bèstia, diu ella, ¿I que li has foradat?

Si, diu ell, amb una agulla! no li vengués a madurament...
i no vegeu sa seva dona, ella partí cap a es bres.
Però a temps ja no hi va ser, es menut ja no alenava
sa pobra dona plorava sa mort d’aquell petitet.

Quin bàmbol, quin bàmbol, quin boci de beduí
a cercar tota sa llenya sa seva dona partí.
Quin bàmbol, quin bàmbol, quin boci de beduí
amb una agulla saquera se va carregar es seu fill.

En Gornals ben ple de pena, ell va rebentar en plors
i li va dir a sa (seva) dona que ell se faria es mort
“ficau-me dins sa mortaia, enterrau-me devora es fill
som un beno, un tros de corda,
aquest mon ja no es per mi”.

Es fosser bé se’n va témer, i no el va voler enterrar
i ell i sa seva dona, no s’aturaven de plorar.
D’aquell dia cobrà seny aquell bàmbol d’en Gornals
i en concòrdia i santa pau amb sa dona se va quedar.

Quin bàmbol, quin bàmbol, quin boci de beduí
a cercar tota sa llenya sa seva dona partí.
Quin bàmbol, quin bàmbol, quin boci de beduí
amb una agulla saquera se va carregar es seu fill.

Un homo vell va trobar una aufàbia cavant dins
es seu hort,
la va dur cap a ca seva i en un racó la va posar.
Li sobrava una peça i dins s’aufàbia la va deixar,
i amiguets meus heu de creure que una cosa va passar:
quan ell la va tornar a cercar...
-Oh bon coratso!, com pot ser tot això? -va dir tot esglaiat.

En sortí una darrere s’altra,
de s’aufàbia de sa ventura.
D’una en una, d’una en una,
aquell homo se va fer molt ric.
Va treure moltes pessetes
i també peces de cinc,
i a tothom va convidar a dinar,
de galls i gallines, d’escaldums i porcells rostits.

Un homo envejós va sabre com s’altre havia fet es doblers
i li va moure plet: deia que s’aufàbia era seva!
Partiren de cap a cas batle,
que si és meva i si és teva,
i aquell va dictar sentència sabent que aquella aufàbia
tenia molta de mannà i ple d’avarícia aquesta va amollar:

-Duis-la-me aquí, vam si ho paga sa peça per tantes raons!

I aquells dos homonets partiren de cap a ca seva
amb un dit devers es cul i s’altre devers s’orella.
I es batle devora s’aufàbia...
Son pare, que era molt vell, hi va tirar una pesseta
amb tanta poca ventura que ell també hi caigué dedins.

(Narrat) Es batle hi va anar corrents a treure son pare
i sabeu què va passar?
Oh bon coratso!, ell va quedar ben esglaiat.
I sabeu per què?

En sortí un darrere s’altre,
de s’aufàbia de sa ventura.
D’un en un, d’un en un,
aquells vells varen sortir.
Esser massa interessats
no els va dur gaire fortuna
i tot aquell estol de vells
es batle va haver de mantenir.

(Narrat)
I açò no és tot...!
Es batle, tot enfadat, quan va veure que no s’aturava
de treure vells de s’aufàbia,
més enfadat la llançà amb tota sa ràbia i la fer trossos.
I heu de pensar i creure que de cada trosset
encara varen aparèixer més vells que es batle va haver de mantenir.
En sortí un darrere s’altre.

Això era una mare un poc curta
que tenia un fill bajoca,
que per embullar sa troca
cap n’hi havia de millor.

Ell era un festejador
poruc de poques paraules,
li fugien ses al·lotes,
no era gaire mirador.

Festejador, festejador,
però ai! fill meu, quina mollor.

Festejador, festejador,
a veure si aprens sa lliçó.

Mumareta cap no em vol,
per molt bé que jo la tracti,
na Maria Aina ha pres es vol,
i no li importa com m’ho faci.

Però no veus que n’has fet trenta
i cap fadrina te voldrà,
ai! fill meu, ai! quina creu tenc,
no et podré mai col·locar.

Al·lotets, si en esser grans
voleu conquistar una al·lota,
tractau-la amb molt de respecte
i ella vos estimarà.

Festejador, festejador,
però ai! fill meu, quina mollor.

Festejador, festejador,
a veure si aprens sa lliçó.

Açò vol dir que era un al·lotet de devers dotze anys
sense pare ni mare, que de nom era Joan.
De tan bon al·lot que era no feia mal ni a un pa
i es va posar de mosso a ca un sabater des Mercadal.

Un bon dia quan tornava de cobrar unes sabates
un moix va haver de salvar,
perquè hi havia un ranxo d’al·lots que l’anaven
a matar.
I sabeu què? Passats un parell de dies això mateix passà amb un ca.

Per salvar es animalets, es doblers ell els donava.
Es sabater no perdonava que en Joan fos tan babau,
becollades i castanyes... i en Joanet plorant,
i perquè li passàs sa pena es ca i es moix varen cantar:

-Meu-meu-meu-meu-meu gràcies Joanet,
si no fos per tu ja seríem morts.
-Guau-guau-guau-guau-guau gràcies Joanet,
tu ets un bon amic, -Meu-meu-guau-guau, sa nostra sort.
-Meu-meu-guau-guau-meu-meu-meu-meu-meu pren aquest bibiloti,
que també sort te donarà, basta que tu li demanis.
-Meu-meu-guau-guau, demana-li el que vulguis
que ell sense cap dubte t’ho donarà.

I així va ser

(Narrat) El rei un dia pogué veure tot allò que feia es bibiloti,
que sense dur sac ni civadera en Joanet hi treia de tot!
Ell es va creure que era un bruix i encomanà afusellar-lo,
però en Joanet amb es seu bibiloti tot ho va arreglar.
I per sa virtut des bibiloti...

Va fer tornar es soldats de fusta, va fer tornar es soldats de plom,
va fe fer al rei l’ullastre dalt d’un fumeral molt alt,
es va casar amb sa seva filla i va fer festes amb vuitada,
i anàs on anàs es moix i es ca ell sempre s’emmenava.

Però un dia una bruixa li va prendre es bibiloti
i en Joanet es va posar trist, molt trist,
res bé a ell li sortia
i el rei i la reina ja l’havien avorrit.

(Narrat) Però es cus i es moix que sabien on parava es bibiloti,
cap a un castell enmig d’un riu foren partits.
Es cus nada que te nada i es moixet damunt s’esquena,
i quan arribaren a ca sa bruixa es moix hi entrà sense fer renou:
li prengué es bibiloti i el tornaren a en Joanet.
-Meu-meu-meu-meu-meu gràcies Joanet,
si no fos per tu ja seríem morts.
-Guau-guau-guau-guau-guau gràcies Joanet,
tu ets un bon amic, -Meu-meu-guau-guau, sa nostra sort.
-Meu-meu-guau-guau-meu-meu-meu-meu-meu pren aquest bibiloti,
que també sort te donarà, basta que tu li demanis.
-Meu-meu-guau-guau, demana-li el que vulguis
que ell sense cap dubte t’ho donarà.

(Narrat)
Quan en Joanet el va veure, va tenir una alegria
molt grossa
i no el va perdre més. I quan el rei va morir, sabeu què? Li feren a ell!

I aquesta cançó ja s’ha acabada,
qui la trobi fada que hi posi un poc de sal
i la trobarà salada.
-Meu-meu-meu-meu-meu gràcies Joanet,
si no fos per tu ja seríem morts.
-Guau-guau-guau-guau-guau gràcies Joanet,
tu ets un bon amic, -Meu-meu-guau-guau, sa nostra sort.
-Meu-meu-guau-guau-meu-meu-meu-meu-meu pren aquest bibiloti,
que un altre pic sa sort te tornarà, vés alerta no el perdis.
-Meu-meu-guau-guau, demana-li el que vulguis
que ell sense cap dubte t’ho donarà.

Bu-bu-bu-bu, madò Fenoiassa;
bu-bu-bu, i en Cotaire.
Bu-bu-bu-bu, na Cotumbella;
bu-bu-bu, i el sen Calçons-grans.

Això era un homo, el sen Calçons-grans,
i sa seva dona, madò Fenoiassa.
Tenien sa filla, na Cotumbella, i es fill, en Cotaire.
Tot eren mal noms.

A ells no els agradava sentir aquests mal noms,
així que partiren cap a vila externa:
-ara hem de veure quin temps estaran
en aquest poble a saber-ho, si no ho destapam!

Bu-bu-bu-bu, madò Fenoiassa;
bu-bu-bu, i en Cotaire.
Bu-bu-bu-bu, na Cotumbella;
bu-bu-bu, i el sen Calçons-grans.

Però succeí que un dia a un ball
tots volgueren anar, perquè els convidaren,
i una gonella varen manllevar:
volien que na Cotumbella fes un poc de planta.

Copeos, mateixes, es ball era encès,
balladors i balladores lleugers que botaven,
sa filla, sa jove, se posà a ballar
i es germà, entre baves, aquesta amollà:

- Bé balla na Cotumbella, si fos seva sa gonella!
S’al·lota, tota cremada, sortí com un pinyol
de cirera cridant:
- Ah frare Cotaire, ja ho ha dit mumare
que no xerrassis gaire!
Sa vella, fent flamada i tallant claus, exclamà:
- El sen Calçons-grans, corregiu els vostres infants!
I s’homo, fent-se trons de tot, va respondre:
- Madò Fenoiassa, què voleu que los faça?

Cor : Madò Fenoiassa, què voleu que ell faça!

Bu-bu-bu-bu, madò Fenoiassa;
bu-bu-bu, i en Cotaire.
Bu-bu-bu-bu, na Cotumbella;
bu-bu-bu, i el sen Calçons-grans.
Qui no aguanti un malnom, traurà foc pes queixals!